Curiós. Curiós es veure que fa tant sols 1 any i 4 mesos em vaig posar les sabates per començar a correr o caminar per les montanyes.Curiós es pensar tota la gent que he conegut gràcies a aquell moment, la vesprada que em vaig plantejar que

 volia correr, que volia començar un món nou.Curiós es aquesta vida que tinc ara, que ni jo mateixa m'ho crec... el haver cambiat tant, en tant sols aquest temps he aprés el sentit de esforç per conseguir un trofeu, però també el de la derrota, el del sufriment ...en unes series a 2º. Curiós es que m'agrade tant el que faig. Curós es que en tant poc de temps haja progressat tant, i no tant sols en temps, sinó de pensament. Curiós es mirar fotos de gent profesional en açò del trailrunnig i dir "jo ahí no sabia ni que era el correr"... jaja.
Tant sols tinc una cosa en ment per al 2013 i cada día que em costa posar-me la roba per eixir fora i gelar-me de fret en cada pas que done per el Riu Túria, em recorde que tinc un objectiu, que sense esforç i sufriment no hi ha recompensa, que sense derrotes no hi ha victòria. Així i tot, entrenant... mai es sap, però serà impossible si no ho intente ;) Gràcies a la gent que m'ha posat en aquest món....i gràcies a la gent que m'ha fet quedar-me (L)

.

El ultrafondo, los ironman y los ultramaratones no son como el baloncesto o el fútbol, donde hay compañeros de equipo. Aquí compites contra ti mismo: puedes llegar el último, que si has mejorado tu tiempo, has ganado. Cada día compites, no solo contra el cronómetro, sino contra las sensaciones, contra un entrenamiento acabado pese a que te sentías mal. Es la satisfacción de alcanzar retos, de exigirte algo que te cuesta, de cumplir objetivos”, recuerda. Provoca el bienestar de completar algo duro y difícil: estos deportistas empiezan con la misma capacidad de sufrimiento que cualquier otro y acaban teniéndola mayor, porque se acostumbran a eso, a conocer su cuerpo, sus límites y cuándo sobrepasarlos.

Relat Campeonat Espanya Canon Do Sil.

Eren les 6:00 i ja estava pegant voltes per el llit, era la segona nit que dormirem fora de casa i haviem fet casi 1000 km de trajecte fins Ourense.Compartia habitació amb Andrea i Ana i jo vaig ser la primera en alçar-me, em vaig posar la roba de la selecció i les vaig despertar, vam fer les maletes i vaig baixar a desdejunar, em trobava molt motivada i amb moltes ganes de còrrer : s'havia previst una carrera amb pluja i fang, molt de fang. Vam desdejunar i ens vam anar en les furgonetes fins parada do sil on eixia la carrera, vam veure l'eixida de l'absoluta i ens vam anar calfant fins la nostra eixida al km 6'7, hi havia molta boira i va començar a ploure, vam arribar a la nostre eixida i van donar l'eixia, cara amunt, de primeres una senda empinada, vaig començar trotant cap amunt amb tranquil·litat per guardar forces, encara que la meua respiració era prou alta degut als nervits i a l'eixida tan precipitada. En 3 minuts no duia a ningú davant ni darrere, ja estic acostumada a correr sola... anava pujant i cada vegada em trobava millor i les meues cames no estaven gens pesades, estava molt contenta. Vaig seguir pujant amunt, primer control , se m'havia pasat molt ràpid... vaig agafar una botella i me l'ha vaig tirar al damunt sin parar-me.... vaig seguir trotant cap amunt i sense donar-me conter em vaig colar per l'absoluta cap amunt, anava tant bé que els 6 km que vaig arribar a fer cap amunt no els vaig notar, no em vaig donar conter que duia molta estona pujant... vaig passar per uns rius i per fang que m'arribaven per els ginolls, estava completament plena de fang,,, però el dolor havia desaparegut, fins que vaig començar a veure que les cintes estaven mal posades, i vaig pensar que estaven posades alreves... i així era, duia 3'5 km cap amunt en sentit contrari... quan em vaig trobar un guardia i m'ho va confirmar, em vaig posar dels nervis, ja s'havia acabat tot, no hi havia res a fer... em vaig posar molt nerviosa i vaig estar a punt d'abandonar, però després d'uns 15 minuts em vaig donar conter que no valia la pena i que la competició per el primer lloc ja havia desaparegut, però que tenia que seguir, tenia que arribar a meta, li vaig dir al guardia que volia que m'he dugeren al control on m'havia desviat i després de pasar 25 minuts vaig arribar allí, va parar el cotxe i vaig eixir disparda cap avall , no vaig parar a cap control, duia una rabia inmensa dins de mi i no vaig parar de correr fins l'ultima pujada més pronunciada on vaig caminar, ja que les meues cames començaven a notar-se més pesades, degut a estar parades 30 minuts i tornar a còrrer després... vaig pujar tranquila i vaig anar adelantant gent de la carrera de 17 km, vaig patir molt els últims kilòmetres cara amunt, però tenia que còrrer, ja que no podia arribar en més de 2 hores que em desqualificarien, vaig seguir corrent sense ganes ,... l'eufòria d'avans, havia desaparegut i sols volia acabar, ho estava passant mal... quan vaig veure l'arc de meta vaig seguir corrent mirant cap avall i només entrar vaig caure enterra... ho havia aconseguit 1'56'', amb 45 minuts de pèrdua....quan vaig arribar allí van vindre corrents tots els companys, em van abraçar i em van donar l'enhorabona per tindre la voluntat d'acabar, pensaven que m'hauria retirat sabent com sóc. Però no, em vaig donar conter que havia fet la millor carrera ( no el temps, sinò el ritme que havia aconseguit dur), arribant a meta amb fang i sang a les cames, plorant de rabia, però també d'alegria al veure que havia pogut arribar, que ho havia aconseguit, per damunt de tot el que em va passar.Segur que recordaré sempre aquesta prova,el primer campeonat d'Espanya, qui m'ho anava a dir a mi al principi que pensava que no podria correr els 3 km cara amunt i va i en correc més de 6....

Y no, mucha gente no es capaz de entender que se pueda salir a correr todas las tardes, que dejes tus amigos y tus estudios por un rato y salgas ha hacer lo que más te gusta. Pero lo que no entienden es que te guste, que te guste tanto como para darlo todo. Es un poco extraño esto, que nos guste sufrir, salir y perdernos por la montaña,que nos guste levantarnos un domingo por la mañana para salir a darlo todo en una carrera, para demostrarles que puedes luchar por la victoria, que puedes darlo todo hasta morir, que puedes caerte y seguir, marearte y seguir adelante, todo por no abandonar, ya que no es fácil aceptar que un día salga mal y que todos sus entrenamientos, todos tus esfuerzos de cada día, se vayan al traste. En ese momento, sientes rabia y dolor por no haber podido dar más en ese momento, pero al cabo de un tiempo ese momento te hace más fuerte y te dará más ganas en la próxima ,en la que dudaras de tú mismo antes de empezar, pero después el dolor de la otra carrera, se habrá esfumado. Solo quedara la alegría de haberlo conseguido, una vez más, y no parar de luchar, nunca. La carrera termina cuando se cruza la línea de meta, pero la sensaciones de ella no acaban ahí, va mucho más allá... Hay momentos en que te comerás el mundo y otros en los que te comerá el a tí, pero no por eso hay que rendirse. No os ha pasado que os dicen “ joder, yo si entrenara eso, también ganaría” pero es que lo difícil no es ganar una carrera después de entrenar tanto, lo difícil es tener el valor para dejarlo todo por salir a correr hasta no poder más, aunque llueva, aunque haga mucha calor, aunque tengas que examinarte la mañana siguiente, es encontrar tiempo debajo de las piedras. Ya que cuando te gusta tanto algo, ya puedes ser la persona más a faenada del mundo, que le encontraras tiempo para hacerlo!

Sin duda, el deporte aporta muchas y grandes cualidades que luego se pueden utilizar en cualquier aspecto ya sea laboral, formativo, personal..., uno muy importante es el saber afrontar las situaciones de diferentes índoles que la vida te depara y otros muchos y no menos importantes son el compañerismo, el respeto, la disciplina, el trabajo en equipo, la lucha por conseguir retos o sueños, el no darte por vencido y el aprender de tus errores.